Ara se’n troba a tots els supermercats, però, fins fa ben poc, per fer un bon allioli calia un morter. L’allioli és una salsa molt antiga, que diuen que es van inventar els antics egipcis i després els romans la van difondre per les costes de la Mediterrània.
Els morters són tan antics com la mateixa salsa, però a Catalunya el més antic que s’ha conservat data del s. IX i es troba al Museu de la Noguera de Balaguer. Els de Can Caciques tenen poc més de cent anys, però representen les tipologies més típiques d’aquest estri indispensable a la cuina. Normalment eren de pedra, en general de marbre, i la mà era de fusta de boix -tot i que també podia ser de pedra-. Més endavant es van fer molt populars els morters de ceràmica de Manises, amb el seu característic color groc amb taques verdes.
El morter ha estat un estri indispensable de la cuina catalana des de sempre. El llibre de Sent Soví és el manual de cuina catalana més antic que es coneix; se’n conserven dues còpies de 1324 a les universitats de Barcelona i València i, per tant, hem d’entendre que l’original encara és més reculat. En aquest llibre ja hi surt el morter, fonamental per fer les picades que tradicionalment s’afegeixen als guisats, tot picant-hi fruits secs, alls, brou, espècies, herbes aromàtiques, pa torrat i fins i tot un xic de xocolata -això ja més modernament!-.
Número de registre de les peces exposades
