A Llagostera -que sapiguem- no hi ha hagut mai safareig públic i, abans que hi haguessin les rentadores, les dones anaven a rentar la roba a mà a la riera. Les dones, sí, perquè rentar la roba era una feina que sempre feien elles, i una feina ben feixuga, val a dir. Només cal pensar en el pes de la bugada molla, i en la fred a les mans en contacte amb l’aigua glaçada de l’hivern. Com que a més calia agenollar-se a terra, sovint les dones portaven un caixó de fusta per protegir els genolls.

Els rudiments de la feina eren senzills: es tractava de fregar la roba molla amb sabó, i picar-la amb una pala de fusta contra una fusta de rentar, i així fer-ne sortir la brutícia. Un cop neta i esbandida, s’estenia al sol, sovint sobre els mateixos arbres a la vora de la riera mentre no es tornava a casa.

A Llagostera no hi havia safareig, però tot rentant la roba igualment “es feia safareig“, és a dir, es xerrava i es comentaven les darreres novetats del poble. Amb la popularització de les rentadores a partir dels anys 60, es va deixar de rentar la roba a mà i les dones van alliberar-se d’una de les tasques domèstiques més pesades que havien hagut de fer des de temps ancestrals. Ara, de safareig, encara se’n fa, tot i que ja no es fa a la riera…

Número de registre de les peces exposades