Clemàstecs (III)
Clemàstecs, clemastres, cremalls, calamastres… Són variants populars d’aquesta peça fonamental per cuinar al foc de terra.
Clemàstecs, clemastres, cremalls, calamastres… Són variants populars d’aquesta peça fonamental per cuinar al foc de terra.
Al taulell dels comerços del segle XIX i fins ben entrat el XX hi havia unes balances com aquestes.
Botifarra negra, blanca, d’ou, de llengua o de perol: la de perol és la més melosa i porta el nom del recipient on es bullien els embotits.
Tot i que és diferent d’altres tipus de clemàstecs que tenim a Can Caciques, la funció era la mateixa.
Quan es cuinava a la llar de foc, els clemàstecs eren l’eina que permetia penjar els atuells de cuinar sobre el foc encès
A diferència dels càntirs de terrissa, aquest càntir de fusta no servia per mantenir l’aigua fresca, sinó tan sols per emmagatzemar-la.
Els colors d’aquest morter de ceràmica fan pensar en els tradicionals morters de Manises, esmaltats en groc.
Els morters de ceràmica van prosperar ràpidament i ben aviat van substituir-ne molts de pedra o de marbre.
L’ús d’un morter per fer les característiques picades dels guisats catalans, amb fruita seca, alls, pa torrat, herbes aromàtiques…
A les cuines d’avui dia els morters gairebé han desaparegut, substituïts pels moderns braços elèctrics.
És ben sabut que el blat de moro va arribar a Europa arran del descobriment d’Amèrica, però a Catalunya el cultiu no es va introduir fins ben bé el segle XVIII.
Quan la sega del cereal encara es feia a mà, durant les llargues jornades de treball sovint la fulla de l’eina -falç, volant o dalla- perdia el tall