Rellotge mecànic del campanar
En un moment posterior a l’acabament de l’església parroquial de Sant Fèlix, el 1730, l’Ajuntament de Llagostera va encarregar la construcció d’aquest rellotge.
En un moment posterior a l’acabament de l’església parroquial de Sant Fèlix, el 1730, l’Ajuntament de Llagostera va encarregar la construcció d’aquest rellotge.
El 1955 l’Ajuntament de Llagostera va adquirir a Manufacturas Blasco (Roquetes, Baix Ebre) un nou rellotge mecànic.
Un cop triat el model i el teixit desitjat, i amb les mides del cos del client ben anotades, el sastre dibuixava les diferents parts del patró.
Al llarg del procés de confecció d’un vestit, les teles s’anaven planxant de tant en tant perquè inevitablement s’arrugaven.
Ni la planxa de ferro ni la planxa de carbó permetien la comoditat que va aportar la planxa elèctrica a la tasca d’allisar els vestits.
Aquest senzill model de planxa no va aparèixer a occident fins al s. XVII. S’escalfava posant-la a la vora del foc.
La planxa de carbó va representar un bon avenç gràcies a l’existència d’un contenidor per a les brases.
A diferència de la tradicional planxa de ferro, la pesada planxa de carbó mantenia l’escalfor molt més temps.
Abans de la planxa de carbó, era necessari tenir com a mínim dues planxes per tenir-ne una al foc mentre l’altra es feia servir.
El quartà, la quartera o el cóp eren mesures utilitzades abans de l’adopció del sistema mètric decimal, creat el 1791 a França.
El nom d’aquest estri ho indica molt bé: servia per provar de recuperar coses que havien caigut dins d’un pou o una cisterna.
Botifarra negra, blanca, d’ou, de llengua o de perol: la de perol és la més melosa i porta el nom del recipient on es bullien els embotits.